Oct 152014
 


Jordi Costa, director dels programes d’Administració de Personal, Relacions Laborals Estratègiques y Compensació Integral d’EADA

El profesor de EADA Jordi Costa.

El professor d’EADA Jordi Costa.

Com a professional i acadèmic argumento la necessitat d’implantar en les empreses sistemes retributius eficients i flexibles que combinin la part econòmica (fixa, variable i en espècie) amb la que no ho és (temps de treball, flexibilitat, formació, pla de carrera), de manera que es pugui fer compatible la sostenibilitat de les empreses i el desenvolupament personal i professional dels treballadors.

Un repeteix fins a la sacietat que els sistemes retributius han de mantenir l’equitat interna, és a dir, que cada lloc de treball es remuneri en funció del que aporta a l’empresa. Que han de ser competitius externament, és a dir, que estiguin almenys en la mitjana del mercat. I que a cada persona se la premiï quan treballi bé amb un increment salarial més gran o que se la retribueixi per la consecució d’objectius.

Segueixo criticant, dins i fora de l’àmbit acadèmic, les fórmules salarials que premien els directius per assumir riscos imprudents que posen en perill les seves pròpies empreses i fins i tot el sistema econòmic mundial, així com les males pràctiques en els casos de stock options fraudulentes o indemnitzacions desorbitades en contractes blindats. Tot i això, un es topa ara amb una nova maldat dels corruptes. Em refereixo a les targetes black, opaques o com sigui que es diuen. En aquest cas a Bankia, en el sector de les caixes, àmbit de massa i freqüents excessos. I un es cansa de veure tanta corrupció amuntegada. No estem parlant d’una targeta dedicada a despeses de representació, perquè per a això ja en tenien una altra, sinó d’una d’addicional, sense límit de disposició, per gastar en tot allò que al posseïdor li semblés i sense haver de justificar ni passar comptes amb ningú.

Ens topem amb una nova maldat dels corruptes, en aquest cas a Bankia, en el sector de les caixes, àmbit de freqüents excessos. Un es cansa de veure tanta corrupció amuntegada

 

I un es pregunta, ¿quina lògica o quin propòsit empresarial inspirava aquesta classe de targetes? ¿A quina política salarial responia? ¿Que potser les retribucions dels seus titulars no eren suficients? ¿La finalitat era pagar menys impostos?, ¿o pura cobdícia? ¿O simplement es tractava de transgredir la norma o la moral pel plaer de fer-ho? ¿Que potser el propòsit era riure’s de la majoria de nosaltres, mentre amb els impostos de tothom es rescatava l’entitat?

Excepte sociòlegs o psicòlegs dedicats a buscar explicacions a aquests comportaments, no crec que cap dels altres, i menys els que fa temps que estem dedicats professionalment al tema, haguem de perdre massa temps en això. El més important és que el coneixement de tanta corrupció, que afortunadament es va destapant d’un temps ençà, vagi directa al Ministeri Fiscal.

És probable que aquest assumpte de les targetes black no reuneixi els elements de tipificació delictiva inclosa al Codi Penal, però confio que si els arriba a reunir, o quan els reuneixi qualsevol altre assumpte de corrupció, qui actuï sigui la Fiscalia. Eduardo Torres Dulce, a més a més de ser l’actual fiscal general de l’Estat, és un crític cinematogràfic i gran admirador de l’obra de John Ford, sobre la qual ha escrit un llibre. Fins que es demostri el contrari, qualsevol apassionat del llegendari i magnífic cineasta nord-americà mereix la meva confiança. Esperarem esdeveniments.

Publicat a ‘El Periódico’
11 d’octubre de 2014
Kantar-Media

Deja un comentario