Dic 092013
 

EstadísticasSi no puede medirse, no existe. O peor, lo que no puede medirse, no tiene lugar en el mundo empresarial. Este era uno de los principales handicap con los que se encontraba la Responsabilidad Social Corporativa (RSC) a la hora de encontrar su hueco en las organizaciones empresariales. Sin embargo, romper con esta tendencia es ya posible. A lo largo de los últimos años, han ido surgiendo varias herramientas para ayudar a los departamentos de RSC a medir su actividad y, con ello, conseguir el reconocimiento y también el apoyo que necesita dentro de cualquier compañía.

La última de estas herramientas ha aparecido en el mercado de la mano de la escuela de negocios EADA, la Fundación Seres y la Fundación Manpower, y ha dado como resultado el estudio “El impacto social de los programas de RSE: ¿Qué es y cómo medirlo?“. Este estudio pretende proporcionar un nuevo modelo de impacto social de los programas de RSE, basado en el enfoque de las capacidades de Amartya Sen, Premio Nobel de Economía en 1998. Así, extrapolado este modelo al plano de la RSE, el enfoque de capacidades consigue una sólida fundamentación económica y social que supera a los modelos actuales de Social Return of Investment o BMG basados en medidas de estimación de ahorro y coste de oportunidad indirectos. Es decir, a través de esta herramienta, el impacto social se mide en base a las capacidades generadas por el programa de RSE, medidas directas y reales sobre la calidad de vida y bienestar del beneficiario del programa. La metodología permite construir un índice cuantitativo comparativo anual, el llamado índice de capacidades, basado en la misma metodología que el índice de Desarrollo Humano del Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo (PNUD, por sus siglas en inglés) que recoge el impacto social.

VENTAJAS

Dra. Elisabeth Garriga, EADA

Dra. Elisabeth Garriga, EADA

La implementación de este nuevo modelo permite diseñar mejor los programas y distribuir de manera más adecuada el presupuesto de RSE, buscando la optimización de los recursos (obtener el mayor impacto social a igual nivel de recursos), lo que supone una mejora en la eficacia y eficiencia de los programas de RSC y contribuye al efecto multiplicador de la responsabilidad social en la sociedad. «Este estudio, derivado de la investigación de la profesora Elisabeth Garriga, pretende proporcionar un modelo empírico basado en el enfoque de las capacidades del Premio Nobel de Economía, Amartya Sen. Este nuevo modelo de impacto social aúna el rigor académico con la orientación práctica. Esperamos que con esta investigación ayudemos a los directivos a tomar mejores decisiones en el diseño e implementación de los programas de RSE para obtener un mayor impacto social, a través de esto, contribuir a un mayor bienestar y desarrollo de nuestra sociedad», apunta Pau Roig, director de Corporate Partnership de EADA Business School.

Por su parte, la directora general de la Fundación Seres, indica que «tras abarcar la medición del impacto económico con RSC2 (estudio desarrollado por esta fundación), creíamos que era igualmente necesario cuantificar el impacto social de  los programas de RSE desde el punto de vista del beneficiario, que es al final y al cabo el destinatario final de estos programas». Así, según destaca el estudio, las empresas tienen que demostrar y justificar que sus programas de RSE tienen un impacto social ante la una gran variedad de grupos de interés como clientes, proveedores, ONG’s, comunidad local, accionistas, empleados, sindicatos… Es importante mostrar que el dinero invertido en este tipo de programas ha obtenido una influencia o un impacto positivo en la sociedad. Además hoy en día, dada la situación de crisis económica y financiera en España, este efecto o influencia debe ser máximo, es decir, los programas deben producir el máximo impacto social. En una época de crisis, las empresas deben pensar mejor cómo deben gastar y de qué manera hacerlo para obtener ‘más con menos’.

Publicado en DOSSIER EMPRESARIAL
6 de diciembre de 2013
(Kantar Media)

  3 Responses to “El impacto social de la RSC puede y debe medirse

  1. Responsabilitat Social Competitiva (no m’he equivocat, no) Actualment tothom recomana a qualsevol empresa que disposi d’algun projecte, persona responsable o departament de Responsabilitat Social Corporativa (RSC). De no ser així, l’entitat corre el risc de ser titllada d’insensible envers el sofriment de la societat. I això no ho vol ningú. Fruit d’aquesta moda ètica, la RSC ha esdevingut un concepte estrella tractat per milers de publicacions, tesis doctorals, estudis (com el present), conferències, tallers, experts, màsters i inclús diversos certificats de qualitat. Però això no és pas nou. Les empreses sempre han tingut la voluntat de retornar un cert valor a la societat. A saber, la caritat. Es lluitava sense pietat per aconseguir fer calés i després se’n donaven uns quants en concepte de caritat. A mode d’analgèsic moral. Però a dia d’avui ja no parlem només de caritat. Ara la RSC també abraça altres àmbits com els proveïdors, els clients, els treballadors o el medi ambient, només per citar-ne alguns. L’empresa pretenen ennoblir d’ètica tots aquests vincles que la connecten amb la humanitat i el món. Fins aquí tot molt bonic i coherent, d’acord. Però no n’hi havia prou amb això. Calia, a més, crear un concepte especial: RSC, dotar-lo de valor, generar la necessitat d’obtindre’l i proporcionar diverses formes d’aplicar-lo. En definitiva, calia crear el mercat de la “RSC”. Mercat que, com a tal, precisa d’una oferta variada per a donar resposta a una demanda latent. Aquesta alienació capitalista de l’ètica ha generat discursos tant inconsistents com confusos. M’he topat amb moltes d’aquestes sentències, de l’estil “s’ha de mesurar el retorn de la RSC”, “la RSC ha de ser rendible”o “el govern hauria de recolzar fiscalment aquells que fem RSC”. Estimats empresaris amants de la RSC, l’ètica no és una ciència que pugueu abordar amb índexs i percentatges. Qualsevol intent de convertir-la en quelcom quantificable està condemnat al fracàs. No us sembla que mesurar el retorn amorós en una parella és una tasca tant idiota com malvada? Doncs contrastar empíricament el retorn ètic d’una empresa és el mateix. La creença que justifica aquesta tendència és la següent: “si ets ètic seràs millor”, O també “siguem bons per a ser millors que els altres”. Quin desastre. Però és que el mercader només vol guanyar. I l’ètica, convertida en objecte, pot representar-li un avantatge competitiu a l’hora de vèncer els demés. Així doncs, la responsabilitat social s’ha tornat competitiva. Heus aquí l’autèntica RSC. I jo encara diria més . Argumentar que la RSC converteix una empresa en “bona” és afirmar, simultàniament, que abans -o sense ella- no ho era. I que, per tant, sense RSC tota empresa és egoista i insensible amb la societat. La RSC reforça, d’aquesta manera tant perversa, el mateix sistema que ella pretén millorar. Atribueix a un objecte allò que hauria de ser una característica del subjecte. En altres paraules, amb la RSC el nou capitalisme tracta d’obtenir “ètica” tot oblidant que aquesta manca d’ètica és únicament la conseqüència del seu funcionament normal. Que proposo jo? Intentem ser bons. A tot arreu, des d’ara i per sempre, que no és cosa fàcil. Tireu la RSC a la brossa. No cal fer res especial ni invertir un sol euro per a posseir la bondat. Tractem, simplement, de ser més bones persones i més bons en allò que fem. I què significa ser bo i fer el bé com a empresa? Si voleu en parlem en un altre moment. @andreuenrich

  2. Bon dia Andreu, Aquesta es la resposta de la Dr.a Garriga: “Moltes questions e interpretacions en el teu escrit, algunes de elles interessants i questionables a la vegada ( RSC=Etica), bondat(¿), caritat (¿), capitalisme (¿),pero intigrada i encantada de coneixer la teva proposta sobre “què significa ser bo i fer el bé com a empresa” encara que no estic del tot d’acord sobre “No cal fer res especial ni invertir un sol euro per a posseir la bondat. Tractem, simplement, de ser més bones persones i més bons en allò que fem.” ja que en qualsevol cas ser bones persones costa per la experiencia (ens constarà) i tindrem que invertir temps, diners, recursos, il.lusió i persones; i posantse d’acord ( si es que podem) en qué significa ser bons ( o ser bones persones) i fer el bé com empresa”

    • Benvolguda Dra Garriga, Entenc que per a vostès tot es redueix a la lògica economicista de cost/benefici. I des d’aquesta posició és complicat considerar la bondat (o responsabilitat amb el benestar de la societat) com a una disposició natural o com a una conquesta de la raó. Tot són inversions, despeses, costs, recursos i treball. El seu dubte és molt il·lustrador en aquest sentit. Però en última instància sempre podrà preguntar-se què li impedeix actuar bondadosament des d’ara i per sempre amb vostè mateixa, els altres i la societat. Vostè serà responsable socialment perquè sí -perquè això és bo en si mateix-. No cal cap finalitat. La RSC és totalment innecessària doncs, un concepte superflu que caldria exterminar. Aquesta perversió de principis té conseqüències greus en la concepció de què significa “fer el bé”. No té cap sentit que jo li digui què significa ser bo. Com tampoc té cap sentit que jo li digui com una empresa pot actuar d’acord a la bondat o, si ho vol, moralment. Kant amb el seu concepte d’ autonomia ho deixa ben clar, a saber, cada agent esdevé legislador de si mateix. Epero que la reflexió li hagi resultat estimulant. Andreu Enrich

Deja un comentario