Feb 282013
 


L’innoble art de la guerra de divises

Les tensions que genera la devaluació del ien posa el BCE en el dilema de si ha d’intervenir perquè un euro massa fort no alenteixi la recuperació de la zona euro

DivisasL’acció del G-20 de fa pocs dies per esvair riscos que s’esdevingui una guerra de divises, en què la que prendria mal seria la de l’euro, ha estat poca cosa més que paraules solemnes. El ien es devalua del setembre del 2012 ençà, just quan el creixement europeu torna a fer figa i no convé una divisa europea massa forta. Si la tensió en l’statu quo de divises continua és possible que el Banc Central Europeu (BCE), com demana l’Estat francès, hagi de fer una política de canvi a contracor, perquè difícilment la zona euro, i especialment economies a la UCI com l’espanyola, pot deixar enrere la recessió a un euro igual o superior a 1,30 dòlars.

En temps de la Gran Recessió, es bandegen les lliçons de la Gran Depressió dels anys 30, que va ser profunda perquè, entre d’altres, molts estats es van dedicar a polítiques de beggar-thy-neighbours, d’empobriment del veí, amb devaluacions que de la divisa que van suposar exportar la crisi.

Com diu el catedràtic de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona (UB), Joan Tugores, “era clar que, tot i el compromís del G-20 que no hi hagués guerra de divises, després de les tensions dels anys 2008 i 2009, la temptació de tornar-hi no es podia  descartar.” I com cal contrarestar aquestes inèrcies? “Al capdavall, l’única manera d’evitar una guerra de divises és la cooperació internacional, el compromís, perquè si bé les pràctiques proteccionistes es poden desemmascarar, és difícil establir quins són els tipus de canvis justos i equilibrats.” Certament, no és senzill:  es va voler donar, infructuosament, un estatut legal a un mètode de càlcul del Fons Monetari Internacional (FMI), institució que periòdicament fa seguiment de la política de canvis dels estats per evitar desequilibris. Als EUA, el Congrés va arribar a rumiar una proposta de llei perquè el govern pogués sancionar els estats que infravaloressin els tipus de canvi en un 5%.

En vista d’aquesta situació, com diu Joan Tugores, “si tothom juga a això, a la devaluació competitiva  encoberta, el BCE no es pot quedar fora, i cal que faci polítiques expansives, com els programes d’injecció que ha tirat endavant en els últims temps la Reserva Federal dels EUA, o intervenint en el mercat de divises posant euros en circulació.” Amb tot, la solució definitiva, per evitar espirals de devaluacions competitives  “és posar fi al campiqui-pugui, si hi ha globalització,
hi ha d’haver mecanismes de governança per arribar a acords creïbles sobre el mercat de divises que evitin que la recessió es faci global.”

Alejandro Alcaraz, profesor de EADA

Alejandro Alcaraz, professor d’EADA

Pel professor de Finances Internacionals d’EADA, Alejandro Alcaraz, és clar que “als mercats financers, els fons especulatius estan descartant que aquesta devaluació del ien, que revalua l’euro, duri temps, és una tendència consolidada.” És un fet que afecta negativament les borses europees i, en canvi, fa cotitzar a màxims Wall Street. És una tendència que ve d’un canvi radical de les guerres del joc, com explica: “en aquesta crisi, hem passat d’una fase en què el ien s’enfortia, per la repatriació de fons; el franc suís exercia de valor refugi i la paritat euro-dòlar zigzaguejava sense direcció, a un fet que ho revoluciona tot: el Japó decideix estimular les seves exportacions tot injectant liquiditat al sistema, una devaluació informal.”

És un fet que s’afegeix a les devaluacions que hi ha hagut durant la crisi de la lliura esterlina, del bolívar veneçolà o el real brasiler, mentre països com Rússia o Noruega parlaven d’imposar  barreres a la circulació de capitals al seu àmbit financer si aquestes tensions duren més temps del compte. Tot això, sense oblidar que la Xina fa anys i panys que basa el seu creixement tot mantenint un iuan manifestament subvalorat.

El joc de la devaluació fa estralls de manera immediata en els comptes de les empreses: Telefònica ha calculat que la devaluació del bolívar li ha fet perdre 500 milions d’euros de cop.  Josep Soler, director de l’Institut d’Estudis Financers   (IEF), s’estima més ser prudent abans de parlar obertament que el Japó ha incorregut en el pecat d’una devaluació competitiva. Com diu, “al Japó s’ha produït un guany de confiança, i si abans s’invertia en deute japonès, ara  l’inversor va cap  a la renda variable, té el desig d’assumir més risc, i això fa devaluar la divisa, que el govern deixa caure tàcitament encara més, perquè vol estimular les exportacions.”

Soler creu que, certament, el BCE té eines per actuar, si és el seu propòsit. “De manera concertada, els bancs centrals europeus podrien deixar anar liquiditat i suportar la massa monetària.” El BCE també pot donar crèdits a tipus zero,  intervenir directament comprant dòlars i “detraient actius del sistema, és a dir, comprar paper de deute públic perquè hi hagi liquiditat real.”

Tot plegat xoca, com reconeix, amb la por de la inflació de l’inflexible Bundesbank de Jens Weidmann, que ara esgrima l’argument que la fortalesa de l’euro és la millor garantia de la seva continuïtat. Alemanya continuarà apostant per un euro  ort, que obliga les economies meridionals de la zona euro a prendre els xarops amargs de l’austeritat i l’ajustament. Així doncs, és clar que “els mercats financers apostin perquè s’imposi aquesta por de la inflació i el BCE no generarà liquiditat.

Publicat a L’Econòmic
23 de febrer de 2013

Deja un comentario